nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
22°

Bobadilla i les rondalles de l'Uruguai (1958)

Les rondalles de l'Uruguai, conegudes com Cuentitos fogoneros perquè eren contats pels camperols i gautxos mentre vetlaven el fogó o foguera, a qualsevol indret de la pampa o a la llar del ranxet. Allà torraven carn, bevien mate i posaven en marxa la seva imaginació narrativa. El rondallaire, Simplicio Bobadilla, els publicà per primera vegada a la revista popular Peloduro i després els reuní en dos volums, que Cisplatina, de Montevideo, edità fa ara, exactament, quaranta anys. Explicava un crític del moment que «cap d'aquests contes populars és fruit imaginatiu de Simplicio Bobadilla, segons les seves pròpies manifestacions. Tots els ha sentits narrar a les rodes camperoles del seu entorn o les recollí en els seus viatges a l'interior del país. Són, doncs, autèntics productes del sempre fresc i entremaliat enginy del poble. I la feina de recopilació consistí a dibuixar el retrat dels personatges i proveir cada anècdota amb el llenguatge gràfic i saborós de la pagesia, amb els seus proverbis i dites, tot ben assaonat de la parla criolla...».

La lectura d'aquestes rondalles ens transllada, doncs, als aires del riu de La Plata i a la característica ironia i a l'humor ben agut dels creadors de la literatura oral, és a dir, la gent del camp...

«Cristiano más deslabao y curtido que el Chimango López dificulto que hayga otro en este bendito páis del mate amargo y de la caña con yuyos, que en mejores y ya lejanos tiempos supo ser también el de las vacas gordas. Naide lo vido nunca triste al tal Chimango que dende la mañana hasta la noche andaba arregañao como macaco'e pruebista, haciéndole judiadas a cuanto bicho viviente caiba por su lao. Como era calavera'e mano fina, y en aquel entonces el oficio'e desplumar pajuates al monte daba más resultao que un chancho muerto hoy en día, aquel cristiano vivía echao p'atrás a lo coronel panzón, pulpiando y chiniando'e lo lindo y metiéndole sin asco a la conbutià, que era entre tuitas las cañas compuestas su preferida...».

Crec que aquest fragment parla per sí mateix de la riquesa folklòrica, cultural, autèntica, d'aquell indret de la geografia americana. Sentiments, costums, saviesa tradicional, confidències eròtiques o vivències íntimes, problemes socials... De tot hi ha en aquesta proposta gautxa. Personatges entranyables, Don Laurindo, el Rumualdo, en Malaquías, el patriarca Armando, l'entremaliat Cirilito, la filosofia de Don Pancho...

Traduir tal quantitat de modismes i localismes a la nostra llengua resulta, certament, impossible. Un relatiu apropament, en canvi, pot esser considerat amb un màxim de prudència...

«Aquest fet que just ara vull contar s'esdevení en una hisenda que hi ha prop de Lascano, en els voltants del riu Cebollatí, segons dades de font fidel, com deia el difunt Juan Pedro Flores, aquell que només sabia llançar la taba amb la mà esquerra... Resulta que a l'esmentada hisenda hi feia de capatàs un indi més enfurismat que una cremada al peu...».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris