nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 16°
17°

La tertúlia dels aristòcrates (1888)

27-12-2016
Tal dia com avui, a Plasència, Extremadura, compareix un individu que suposaven mort i enterrat i que havia estat reclòs en un manicomi, mentre que el difunt era... Qui era el difunt? En tot aquest afer hi ha pel mig escriptures de propietats, béns i herències d'antiga nissaga i tot un seguit de riqueses que han mogut inconfessables ambicions. En aquest temps, el camp andalús, extremeny o mallorquí es troba en mans dels rics terratinents, aristòcrates de gran influència a la Vila i Cort. I és ben curiós veure com pensaven, això gràcies als testimonis recollits per l'escriptor Victor Chamorro a la seva obra d'investigació històrica El muerto resucitado. Així agafam de llavis de Martín Castro de Soto aquestes prepotents paraules:

«El pitjor són els que mouen el poble contra la propietat. Els que desbaraten els pagesos. Aquestes veus que prediquen la reforma agrària a ultrança. Fins i tot, entre ells, hi ha capellans.

»Liberals i republicans disfressats amb sotana. Aquests són els més perillosos. Els enverinen amb la cançoneta de l'atur estacional com si nosaltres poguéssim governar les estacions de l'any. Hi ha una època per a sembrar, una altra per a descansar i una altra per a recollir. Podem nosaltres ordenar la meravellosa i inexorable confluència de les eclosions germinals? Hem de corregir nosaltres el Criador? Volen que els donem per les bones la terra dels nostres avantpassats, aquella que fou conquerida als moros en dura batalla sota l'emblema de la creu. Ells diuen que la terra és de qui la treballa. I no és feina administrar-la, posar ordre entre els pagesos i els missatges i vigilar que no et robin? El millor, amics meus, és tenir pastures i prou. Això ens allibera de tots aquests renous. Fora llaurar. Que mengin repúbliques i socialisme. I és que les coses ja estan arribant a un punt que ningú no vol admetre jerarquies d'ordre, ni qualitats personals, ni esglaons socials... On arribarem? Això és un desgavell!».

Mancaven encara molts d'anys per a la Guerra Civil. Els de sempre, que havien arribat tard a la revolució industrial, que vivien de rendes, que recordaven amb nostàlgia el sentiment feudalista de senyors i servents, s'espantaven de sobte quan un Karl Marx o un Pablo Iglesias deia que la terra és de qui la treballa i per extensió de tothom. Invocaven Déu, les Croades, els gloriosos llinatges.... «Les fàbriques, senyors meus, ens portarien el desordre que avui pateix el món... Mala, molt mala cosa és tancar en grans casalots el populatxo que sempre cerca la maldat social. Les gents obreres han d'estar escampades, disperses, per tal que no es puguin posar d'acord en allò que saben moure bé: l'odi».

Amb les perspectives actuals, no hi manquen comentaris.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris