cielo claro
  • Màx: 32°
  • Mín: 28°
33°

Mor Guillaume Apollinaire (1918)

Quan manquen poques hores per a signar l'armistici que acabarà amb la Primera Guerra Mundial, Guillaume Apollinaire, molt afeblit per la ferida rebuda al cap, mor a l'hospital de París, víctima d'una epidèmia de grip.

En començar la guerra s'havia allistat com a voluntari dins l'Exèrcit francès, aconseguint d'aquesta manera el grau de sotstinent i la ciutadania francesa.

I és que Apollinaire, una de les grans glòries de la literatura francesa, no ho era, francès.
Nomia Wilhelm Apollinaris de Kostrowitzky i havia nascut a Roma el 1880.
Sa mare, la comtessa polonesa Angela de Kostrowitzky, per motius desconeguts, s'havia exiliat a Itàlia. Allà va conèixer Francesco Flugi d'Aspermont i d'aquell romanç nasqué Apollinaire. Francesco, però, mai no volgué reconèixer legalment el seu fill.

La mare, amb un caràcter bohemi, dugué la criatura de viatge, sempre seguit, i l'al·lot s'hagué de comformar amb una formació autodidacta.
Ja major, Guillaume es volgué instal·lar a París però mancava de mitjans per a fer-ho i es traslladà a Alemanya a la recerca de feina.
Sense treball d'una mínima durada, vagarejà per Baviera, Renània i Bohèmia, on va escriure els seus primers versos.
De retorn a París, amb els seus amics Max Jacob i André Salmon, funda el 1902 la revista Le festin d'Esope, que significà el començament de la seva carrera literària. Enamoradís, femellut, romàntic, ha de viure el 1904 una amarga experiència amorosa. És rebutjat per la jove ballarina britànica Annie Playden, que li havia xuclat tots els sentits. El 1914, incorporat a l'Exèrcit, és enviat al front com a voluntari. En combat, la metralla d'un obús el fereix al cap...

Després de la seva mort aparegueren moltes de les seves obres inèdites. Com deim en bon mallorquí, «quan s'ase ja és mort de rialles», o com diuen els castellans, «a buenas horas, mangas verdes», perquè no hi ha cosa més tètrica que un reconeixement o un homenatge pòstum.

Obres del poeta com Ombre de mon amour (1947) i Tendre com le souvenir (1956) veren la llum en un procés de revisió de la seva tasca. Hi ha en la seva producció un element previsible, la provocació, un cert apassionament pel detall pornogràfic, uns fonaments surrealistes, un humor fantasiós i desenfadat, una preocupació pel futur de l'home... El Catalogue de l'enfer, per exemple, ens introdueix en una antologia de textos libidinosos molt curiosa i alhora plena d'aquest caràcter malaltís que passejà l'autor al llarg de la seva angoixada i mal tractada vida.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris