algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín:
10°

Juan Ramón Jiménez, premi Nobel (1956)

27-12-2016
El poeta de Moguer, Juan Ramón Jiménez, és guardonat amb el premi Nobel de Literatura. Es tracta del tercer concedit a un escriptor espanyol i el quart a un escriptor en llengua castellana. Dissortadament, Juan Ramón Jiménez només podrà gaudir dos anys del màxim guardó internacional, ja que la mort el sorprèn al cap d'aquest temps.

La distinció cau malament entre altres camarades o, més aviat, competidors de lletres. Un poeta, un pintor i un director de cinema, molt coneguts i surrealistes, li envien una carta plena d'excrements. Trist país... Les enveges, les desqualificacions, la ràbia dels frustrats es combina amb les felicitacions oficials d'un règim polític dictatorial i desprestigiat que es vol aprofitar de l'esdeveniment.

De 1918 s'havia produït a l'Estat espanyol una renovació de la poesia per un grup d'autors "García Lorca, Alberti, Guillén, Salinas, Gerardo Diego, Aleixandre, Cernuda i Dámaso Alonso" el qual es coneix amb el nom de generació de 1927. Un tret bàsic del grup és que no trenca amb les generacions anteriors i les respecta i admira. Aquesta nova lírica, aquest estil, és substancialment elaborat per Juan Ramón Jiménez però mentre ell es manté dins un humanisme social i compromès, els altres volen anar molt més lluny en les seves experiències verbals i volen esborrar qualsevol tret «humà» dels seus versos, reduir només la poesia a un pur joc verbal, valuós únicament per la seva gràcia, el seu enginy i la seva bellesa. En resum, un retorn a Góngora.

Però sigui com sigui, malgrat els seus esforços, cap d'aquests poetes no podrà defugir la dura realitat del moment: la Dictadura de Primo de Rivera, la República i la Revolució, la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, la fam i la misèria del bloqueig econòmic sota la Dictadura de Franco i la llarga victòria del Nacionalcatolicisme. Poetes com Manuel Machado i José María Pemán fan versos d'homenatge a Franco i a la Falange...

Els poetes del 27 retornaran, decebuts, dolorosament, a la poesia més o menys social, amb trets humans molt evidents, cansats ja de perdre el temps amb el seu joc estètic. De totes maneres, la poesia íntima i afectiva s'endurà la palma i d'això n'és mestre indiscutible Juan Ramón Jiménez.

Però aquesta poesia, amb l'ase «Platero», al davant, té altres valors que per funcionals no podem deixar de banda i potser el més important sigui el didàctic. Per això l'obra de Juan Ramón Jiménez no és només un patrimoni de la llengua castellana sinó una lliçó universal d'estètica i pràctica senzillesa. Tot el contrari del «bramular de la somera» que era com els poetes populars del segle XIX qualificaven els «artificiosos exquisits» del moment.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris