algo de nubes
  • Màx:
  • Mín:

El pi de les tres branques (1901)

27-12-2016

Un arbre multicentenari pirinenc, el Pi de les Tres Branques, propietat de Josep Campa, és obsequiat a la Unió Catalanista. Es tracta d'un exemplar de pi de més de trenta metres d'altura, situat enmig d'una prada coneguda com el Pla de Campllong, prop de Berga, en el terme municipal de Castellar del Riu. El formen, com el seu nom indica, tres branques que des de la terra s'enlairen fins al cimal. Avui, aquest arbre és mort i una de les seves branques trencada per un llamp. No hi vulguen trobar simbolismes o missatges fatalistes. I parlem de la història d'aquest gegant vegetal tan singular. Existeix des del segle XVIII documentació sobre la seva existència, el qual era considerat com un símbol cristià trinitari i el bisbe de Solsona concedia indulgència als que resaven tres parenostres al davant del pi en record de Déu Pare, Fill i Esperit Sant. Però els poetes del romanticisme i més concretament de la Renaixença hi varen veure una altra significació i així, Jacint Verdaguer el va lloar com a símbol dels països de parla catalana, Catalunya, València i Balears. I el mateix varen fer Àngel Guimerà i Josep Burgas. A començaments del segle XX, la Unió Catalanista organitzà concentracions entorn de l'arbre que quan arribà la Dictadura de Primo de Rivera foren prohibides i aquesta celebració patriòtica fou després restaurada el juliol de 1980, amb la presència del president del Parlament Català, Heribert Barrera, i el batle de Berga. En realitat, l'arbre, en el si dels nacionalismes ha tengut en tota hora important significació. Així ho va deixar ben clar Miquel Costa i Llobera quan en els seus versos del Pi de Formentor ens interpreta l'esperit de Mallorca a través d'un arbre que tot dominant un penya-segat resisteix les tempestes de la tramuntana. No és menys interessant l'alzina de Mossa, que era un autèntic i rabassut gegant, símbol de tots aquells boscos de la nostra etapa talaiòtica i llatina. Hi ha tot una selva de simbolismes. L'alzina de Gràcia, de Jacint Verdaguer. Els tarongers sollerics de Ponç i Gallarza. Les fantasmagòriques oliveres mallorquines descrites per tants i tants autors a la recerca de més i més llenguatges de la natura, des de George Sand a Guillem Colom. Les figueres rondallenques. El magraner ple de llegendes medievals. Els arbres magnífics en la literatura i el dibuix d'Apel·les Mestres. Els arbres vius i eterns dels dibuixos de Gustave Doré. No oblidem aquell «arbre exemplifical» de Ramon Llull, tot ple d'apòlegs, que constitueix un gran document de la nostra Edat Mitjana. El simbolisme dels arbres és doncs important, tan important que el País Basc, per exemple, viu a l'ombra de l'arbre de Guernika.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris