nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 16°
17°

Apuntalant el cel

Ruïnes de Salamis, a la part turca de l'illa de Xipre.

27-12-2016
Visitar un lloc on sovint passen coses que es publiciten arreu, comporta una certa dosi d'expectació i curiositat. Perquè mai no es sap si s'entrarà dins algun embolic. Un cop s'hi ha arribat, normalment es comprova que tot està molt més calmat del que feien suposar les notícies que se'n tenien. La gent fa vida ben normal: els conflictes s'aclareixen i s'embullen a altres indrets. Posem per cas que es visita una platja d'una illa mediterrània per on han passat els déus d'abans. Fa sol, molt de sol, i la gent entra i surt de l'aigua que ofereix blavositats transparents i molt netes.

Allà on s'acaba l'arena, a vegades mesclant-se, comença el territori dels arbres. Ullastres, mates baixes, caramutxes amb cargoles blanques esperant temps d'humitat fan jocs amb camins i caminois que menen a llocs que el temps ha aprimat considerablement, però que encara guarden en silenci bona part del seu antic prestigi. És Salamis, a la part turca de Xipre. Teatre, gimnàs, temples i columnes esveltes que sembla que apuntalin el cel... Tot és un passat que és manté, amb l'empedrat carregat d'anys i herbes que lluiten per treure fulles i flors per dins les pedres de colors. El mosaic es perd entre pinotells, estepes, porrasses i altres vegetals que no es resisteixen a estar soterrats més temps. Alguna estàtua està de bell nou sobre un pedestal que no és el seu, perquè està amb peces perdudes que s'han pogut encaixar amb un cert ordre. Vist així, quan l'única divisió que s'endevina és un horitzó que sempre es fa lluny i tot traspua una calma dolça que s'aferra al cos; i sembla que no vol desfer-se'n.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris