algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín: 13°
13°

Txèkhov i la lluita per la vida (1888)

23-12-2016

El gran escriptor rus Anton Txèkhov (Taganrog, 1860-Ialta, 1904), autor de contes, relats i drames amb una prosa d'extraordinària qualitat artística, va saber detallar els grisos aspectes de la realitat quotidiana i la mediocritat d'una societat decadent. Aquesta profunda tristor ambiental, aquest pessimisme manifestat per una visió tràgica de la vida, aquesta absència d'esperança, respon al propi sofriment físic. Malalt tota la vida, arrossegà els seus patiments, sempre aferrat a una existència que li fugia com «un glop d'aigua entre les mans». Tal dia com avui redactava una carta a Suvorin amb aquests mots: «Per primera vegada vaig escopir sang fa tres anys i la cosa durà tres o quatre dies. Això agità fortament la meva ànima. La sang brollava del meu pulmó dret. Després he patit cada any un parell d'hemorràgies. N'he tingudes ahir i despús-ahir. Avui s'ha aturat. Cada hivern, cada tardor i cada primavera tinc atacs de tossina. Però el que em fa por de veritat és aquesta sang que surt de la meva boca com quelcom amenaçador, el mateix que les flames d'un incendi...».

I quan l'octubre de 1897 escriu a la senyora Suvorin, amb gran accés de depressió i desànim, s'exclama: «La darrera hemoptisi, que començà fa tres setmanes, continua i continua, a causa de la qual em veig sotmès a moltes privacions. No surt després de les tres del capvespre, no puc beure ni menjar res calent. He d'obligar-me a caminar a poc a poquet. En una paraula, en lloc de viure el que faig és vegetar...».

Però Anton Pavlovic Txèkhov havia entès molt bé que per vèncer els seus enemics literaris havia de vèncer la malaltia i la mort. Només aquesta aturaria la seva creativitat en aquest món i els seus rivals també sabien molt bé que mentre l'ombra viva de Txèkhov produís art, ells, pobres mesquins, no tenien res a fer. Diuen que en el país dels cecs, el qui només manca d'un ull és el rei. Això s'esdevenia en aquell món egoista i hipòcrita del romanticisme decadent. Per això Txèkhov, que tenia el cos tot corcat, conservava l'esperit totalment sanitós i això li perllongava la vida. Li escrivia Olga Leonardovna: «Dissabte vaig anar al camp i respirava amb un entusiasme boig el meravellós perfum dels boscos, em passejava i m'alegrava a la vista de cada arbre esponerós, de cada flor de tardor. Gratava la molsa i ensumava la terra. Vaig trobar un esclata-sang. I això que enguany no és any de bolets. De nit hi havia serena sobre la gespa. Els arbres gairebé prenen colors groguencs. Ningú no diria que ens trobam a la tardor. Ha plogut però dies abans va fer molta calor... Anton, estimat meu, vols que passem plegats, aquí, la propera tardor?».

I això era l'altra medecina de Txèkhov. Estimar i ser estimar per les dones.

 

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris