algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 16°
17°

Juan Pérez Jolote, un heroi de Chiapas (1913)

345

El 1952, l'escriptor i folklorista mexicà Ricardo Pozas recollia de boca d'un indi, Juan Pérez Jolote, el testimoni de tota una vida de misèria i discriminació. Això s'esdevenia a la regió de Chiapas, a la zona de Chamula, avui tan tristament famosa a causa de les represàlies del govern federal. A través de les vivències d'aquest indi tzotzil podem veure que el sentit de la revolució i independència d'aquella gent estava ja des d'aleshores més que justificat. Juan Pérez Jolote explica: «La terra dels meus avantpassats es troba molt a prop de Chamula, el poder gran, en el paratge de Chuchulumtic. La casa on vaig néixer no ha canviat. Quan morí mon pare, quan els fills ens repartíem tot el que ens deixà, la desmuntàrem per tal de donar als meus germans els pals del sostre i la fusta dels murs. Però jo la vaig aixecar novament, en el mateix lloc, amb palla nova per a la teulada i fang per al farcit de les parets... Per això, quan jo mori i véngui la meva ànima, trobarà els mateixos caminals per on vaig marxar en vida, i reconeixerà la meva casa... No sé quan vaig néixer. Els meus pares no ho sabien o almanco mai no m'ho digueren. El meu nom és Juan Pere Jolote. Això de Juan és perquè ma mare em parí un dia de sant Joan, patró del nostre poble, i Pérez Jolote perquè tal era el nom de mon pare. No sé per què els nostres padrins antics ens havien de posar noms d'animals!...».

I és que Jolote és l'abreviatura de Guajolote, que és el nom d'un gall d'indi o casta d'indiot, que per a més «inri» a Mèxic i amb llenguatge col·loquial significa beneitó, ximplet, capbuit. I amb tots els sofriments de la seva feixuga existència, no s'alliberà Jolote de la guerra: «Allà hi havia un pujol, vora Zacatecas i s'hi veia, un poc més avall, l'artilleria. Passaren per la plana a les nou del matí i digué el general: Tots a terra! Tocà la corneta i escampàrem, el nas contra la sorra. Ens plovien les bales des de les altures i nosaltres disparàrem canó amunt, sense veure res de res. Molts companys quedaren morts allà mateix. Tanta sort que els nostres artillers pegaren canonades al pujol i els enemics hagueren de recular un poc... Ja en la nit, sense haver pres gota d'aigua, juntàrem els ferits. Un em digué que no es podia moure, que me'l carregàs a becoll, ell i el màuser. Ho vaig fer. Però tot arribant al campament em començà a fer mal la gargamella. Vaig beure un poc però era inútil. També vaig provar de menjar una miqueta, però els aliments no em baixaven bé. Era que a causa del bombardeig havia quedat sord. Em dugueren a la caserna de Zacatecas i llavors a Aguascalientes i allà em tingueren dos dies a l'hospital. El tercer dia vaig esser traslladat a l'hospital de Mèxic, on quasi em vaig morir de dolor. Em sortia molta sang i pus per les orelles...».

 

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris