cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 24°
28°

Una carta de Mercè Rodoreda (1948)

21-12-2016

Qui va conèixer Mercè Rodoreda després de l'exili, a Barcelona, ja al final de la seva vida, no es podia imaginar que rere la tendra imatge d'aquella velleta, clàssica catalana de la literatura, hi havia tot un seguit d'amargues experiències. Hom hauria pensat que la seva vida fora de Catalunya tenia llit i taula posada a qualsevol moment. La cosa és molt diferent. Mercè Rodoreda havia passat d'al·lota benestant al seu país a supervivent arreu d'Europa. Hi hagué misèria, fam, malalties i depressions. Va mantenir, amb molt dilatades pauses, una correspondència amb Anna Murià, que treballava amb ella a la Institució de les Lletres Catalanes abans de la guerra...

Aquest dia de setembre escrivia: «Escriure cartes em fa molta mandra i la mandra és una cosa molt i molt dolenta. A més, quan s'està de malhumor, encara costa més; jo més m'estimo explicar alegries als amics que no pas explicar-los tristeses i t'asseguro que he passat temporades d'aquelles que val la pena de fer un esforç per oblidar-les...».

Sembla que Mercè Rodoreda reservava les seves forces per fer la gran novel·la de la seva vida, els textos que li donarien una ampla revenja sobre les condicions adverses...

«Ah, tinc dues novel·les començades: una es dirà Dies. Medi de refugiats, misèria, avortaments jusqu'à mort s'ensuive, molta gent. Gent estranya, tots autèntics i tots amb una tragèdia a collibè sense que ells se n'adonin...».

Les dificultats però s'amunteguen...

«Fa uns quants dies, quinze, que tinc màquina deixada i ja he enllestit cinc contes i avui en començaré un d'un negre que es troba en plena retirada francesa i li faré passar molt males estones. Ja el planyo abans de començar...».

Però els moments de desesperació de l'escriptora també són de plànyer...

«Avui tinc un dia de suïcida. El trauma no ha cicatritzat. Sagna sense parar... Només sé que no puc més... En aquest moment el cap se m'obre i gairebé no veig el que escric. Només tinc una pena que m'asfixia i trobo el món dur i egoista, egoista...».

Aquesta correspondència, però, no conta només les desgràcies pròpies sinó també les dels companys de ploma que s'ho passen més que malament... Com ella mateixa.

«Els Benguerel i els Oliver viuen junts i es passen la major part del seu exili matant xinxes... Treballo fins a l'embrutiment per a mal viure. Faig camises de dormir i combinacions per a un magatzem de luxe. Això sí, ho faig magistralment. Tinc una màquina i un maniquí i el meu desig més fervent és de veure-ho tot en flames».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris