cielo claro
  • Màx: 15°
  • Mín: 15°
14°

La mort de Sòcrates (399 abans de Crist)

23-12-2016
El filòsof grec Sòcrates, fill de l'escultor Sofronisc, és condemnat a beure la cicuta. Havia conservat al davant dels seus jutges una orgullosa actitud i demanà, com a únic càstig, esser condemnat a viure en el Pritaneu, a despeses de l'Estat. Aquest grandiós personatge havia viscut solitari i no va escriure cap llibre.

El seu mètode d'ensenyament o dialèctica consistia en la conversació, la interrogació i la forma irònica. El trobaven a qualsevol indret públic on acudia la gent i tot li servia de pretext per ensenyar. La seva vida fou un autèntic apostolat. Però el seu combat contra la falsa retòrica, les seves burles satíriques, li crearen molts enemics, alguns ben poderosos, com Anitos, Melitos i Licó. Diu la llegenda que era en aquests dies d'estiu quan va comparèixer al davant del tribunal i digué que tenia set i que beuria qualsevol cosa. Fou aleshores quan els seus contraris, en pla de revenja, demanaren per a ell la copa de cicuta...

Després d'això, Critó donà ordres a un esclau i aquest sortí de la cambra una estona i tornà amb una copa de verí mòlt...

Digué Sòcrates: Amic! Què he de fer ara? No res, explicà Critó, un cop hagis engolit el beuratge, convé que caminis fins que et trobis molt feixuc de cames. Aleshores t'has d'ajeure... Sòcrates agafà la copa i tranquil·lament, sense gens d'emoció, sense canviar de color ni alterar el rostre, sempre mirant Critó amb ulls plens de fermesa, preguntà encara: Digues-me! Puc brindar per alguna divinitat amb aquesta copa o és delicte? Respongué l'altre tot sortint de la pregunta: La quantitat de cicuta mòlta és la que justament ha de ser beguda, ni un gra més ni un gra menys... Digué Sòcrates mentre assentia amb una capadeta: Bé, abans de beure he de fer una pregària als déus i així tendré la seva benedicció per al gran viatge... El filòsof begué sense el més petit gest de repugnància, sense deixar gota, com si fos el millor refresc... Començaren aleshores a plorar els seus amics presents i el que més llàgrimes vessava era Apolodor... Sòcrates el va interrompre... No ploreu més! És que no sabeu demostrar coratge? Hem tret fora d'aquí les dones per evitar els seus clams i ara vosaltres perdeu la calma... Tranquils que res no passa! I Sòcrates començà a passejar-se per la cambra i quan se sentí feixuc, cercà la llitera, panxa enlaire. L'esclau que li havia administrat el verí s'hi apropà i n'examinà els peus i les cames. Va estrènyer un peu de la víctima i li demanà si sentia dolor. Sòcrates digué que no. L'esclau anà tocant els membres del filòsof, a poc a poc, pujant, quan aquell cos començava a refredar-se i a posar-se rígid. Quan ja tenia gelat el sotaventre, Sòcrates parlà encara, aquest cop amb una certa preocupació: Amics! No oblideu que dec un gall a Esculapi... Per favor, pagau el meu deute! I Critó el tranquil·litzà: No passis ànsia, mestre, que així es farà... De sobte, Sòcrates s'estremí. Restà quiet i li tancaren els ulls i la boca.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris