lluvia ligera
  • Màx: 12°
  • Mín: 11°
11°

9-N: La quadratura del cercle

Sabríeu com quadrar un cercle? Per una banda, CiU es va posar davant de la marea amb el convenciment que, tant si arribàvem a la independència com a un pacte fiscal, podrien dir que havien aconseguit el màxim. Tant mateix, no es pot mantenir l'ambivalència i el poble apreta fort. S'han enfrontat a la tradicionalment aliada oligarquia madrilenya, han incomodat als poders econòmics catalans i, en tot el procés, s'han acostat a la idea que la desobediència civil és necessària per al canvi social, però la seva línia vermella, almenys fins ara, és no fer cap pas fora de la legalitat, per tant prefereixen unes plebiscitàries que la consulta. Després tenim ERC que, amb el seu principal objectiu a l'horitzó, s'han encarregat d'apuntalar en Mas, que potser ja haguessin fet caure del cavall els d'Unió, l'oligarquia catalana o alguns de Convergència. ICV-EUiA ha anat més lluny que mai amb la premissa democràtica, però volen una consulta amb garanties democràtiques que permeti un debat ampli. I per últim tenim a la CUP, petita però ferma i amb les idees clares, que no contempla cap escenari que no sigui la consulta i s'ha acabat quedant sola apostant per la desobediència. Davant hi tenim un govern espanyol que exemplifica perfectament perquè volem marxar. I és que no és qüestió d'identitat, ni de nacionalisme, ni de diners, és qüestió de respecte, de democràcia i de l'anhel de passar pàgina del nacionalisme espanyol postfranquista. I per últim la comunitat internacional no és partidària de canvis de l'estatus quo i que, per diplomàcia d'estat, mentre Catalunya estigui dins l'Estat espanyol, no dirà res.
 
Com es poden encaixar totes les peces d'aquest trencaclosques? No ens en sortirem si no separem les diverses qüestions involucrades i establim clarament les prioritats. El punt de partida és que Catalunya no és ni serà mai reconeguda com a subjecte polític per Espanya. Aquesta és, en realitat, l'arrel de tot el problema, però aquesta també serà el major impediment per superar-lo. No ens trobem, en un escenari com el del Regne Unit, que reconeix Escòcia com a nació i on s'han pogut centrar en decidir el que més els convenia. De manera que, tant decidir com independitzar-nos, implicarà passar en algun moment per la desobediència. Sembla que, de fa un cert temps ençà, creiem en el paradigma democràtic, mentre que abans pensàvem que España ho impediria per les armes si calia, però estar dins l'UE ens fa creure que, si demostrem a Europa que volem decidir, España ho haurà d'acceptar. Això és inèdit i no està clar que sigui cert, però creure-hi, ho fa cada vegada més possible. Per tant, serà la comunitat internacional la que haurà de fer acceptar a España que Catalunya decideixi i opti a la independència. Amb aquesta expectativa, voldríem celebrar un referèndum vinculant, però hem acabat rebaixant-ho a una consulta per conèixer l'opinió. Això seria molt és clar i net que unes eleccions habituals convertides en plebiscitàries. A més, una consulta fa explícit el reconeixement del dret a decidir. Però l'arquitectura constitucional d'España està dissenyada per impedir aquest dret i, usada convenientment, no ens permetrà mai fer la consulta legalment. Un desafiament així es pot contestar en grau ascendent: amb multes, amb la inhabilitació del President, amb penes de presó, amb la intervenció de l'autonomia, o amb l'exèrcit. Però està clar que aquests mètodes tindrien un cost polític per a la credibilitat d'España.
 
Arribats a aquí veiem que caldrà desobeir institucionalment, per erigir-se internacionalment com a subjecte polític, però que caldrà que sigui en el moment clau en que s'hagi acaparat suficientment l'atenció internacional (per això España i altres països aliats sempre han intentat reconduir aquests desafiaments com a afers interns que els altres països han de passar per alt) i en el moment que també ens haguem carregat de raons i fet un bon treball de diplomàcia internacional. Desobeir institucionalment de forma obertament frontal i precipitada podria permetre a España de suspendre l'autonomia i espantar a gran part de la població, en una situació confusa per a la comunitat internacional. De moment, el treball fet per la societat civil en primer lloc, amb les Diades, i per part del món institucional català, ho han fet molt bé per anar difonent internacionalment el “problema” català. Hi ha marge per fer petites desobediències institucionals, que no els autoritzin a decapitar les institucions catalanes, i en el moment adequat travessar el llindar vers una declaració unilateral d'independència (DUI) final i el màxim d'inapel·lable.
 
Però CUP i ERC volen fer la consulta peti qui peti, ICV-EUiA exigeix que es faci amb plenes garanties democràtiques, cosa impossible davant el boicot constant de l'Estat, i CiU no vol fer la consulta fora de la legalitat i menys encara fer una DUI. Per fora tenim el PSC que només faria la consulta amb permís de l'Estat i si l'Estat ens ho impedís, llavors apostaria per reformar la Constitució, i e PP i C's que s'oposen desacomplexadament a donar la veu al poble i aposten per seguir igual o confondre parlant de fer alguns canvis en la carta magna com a mal menor.
 
Llavors què fer? Tal i com ho veig, el quid de la qüestió és: sostenir públicament que el 9N volem dur a terme la consulta institucionalment. Davant de les prohibicions, anar buscant la manera d'esquivar-les, i fer augmentar la tensió fins al màxim. Per això cal no parlar de plans B, ni d'ajornaments. S'ha de sostenir la voluntat de celebrar la consulta el 9N i fer que el món observi el desafiament en termes democràticament irreprotxables i la resposta antidemocràtica de Madrid. Fer qualsevol altra cosa, amagaria a ulls del món el problema de naturalesa democràtica que tenim.
 
Però no podrem organitzar una consulta institucional el 9N perquè CiU no hi està disposada i perquè podria ajudar España a aplicar petites mesures de força que dificultessin seguir avançant en un camí imparable com hem fet fins ara. Tot i que tampoc està clar que escenaris més convulsos ens perjudiquessin, perquè també es podria donar el moviment contrari amb un poble mobilitzat, però podríem perdre credibilitat davant la comunitat internacional a qui no li agraden les revolucions.
 
Un escenari força desitjable, per seguir augmentant el nostre capital moral, seria suspendre la consulta institucional cap al 15 d'octubre (Homs va definir aquesta data per decidir si se seguia endavant amb la consulta) davant el tancament en banda del govern de Madrid, i en la jornada reivindicativa convocada per l'ANC i Òmnium el 19 d'octubre, assumir la consulta des de la societat civil més enllà de les organitzacions propagadores. Això suposaria desobeir la prohibició però, al no fer-se institucionalment, faria impossible per part de l'Estat impedir-ho perquè no hi hauria responsables polítics implicats, perquè en realitat no deixaria de ser una mobilització popular, i perquè seria assumida per un nombre ingent d'activistes.
 
Alguns diuen que això ja es va fer amb les consultes dels anys 2009-2011. Però aquelles consultes, al llarg de 3 anys, només es van fer a 555 municipis amb un total de 884.508 vots. Ara es podrien fer a la totalitat del miler de municipis de Catalunya, en un moment on seríem un punt d'interès de l'atenció mundial, i en un mateix dia. El potentíssim missatge dirigit a la comunitat internacional seria: El govern espanyol prohibeix la consulta i la societat catalana l'organitza massivament pel seu compte i risc. Fins i tot seria un missatge més potent que una consulta organitzada des d'una administració. Seria voluntat popular emanant directament del poble. Una mobilització d'envergadura semblant a la “diada” però totalment encarnada en la demanda: el poble fent la consulta que l'administració “regional” no pot fer. Al 2000 vam organitzar la Consulta Social per l'Abolició del Deute Extern als 212 més grans de Catalunya (80% de la població) en la que van votar 500.000 catalans. La vam organitzar 8.000 voluntaris, de manera que en una consulta al miler de municipis (100% de la població) es necessitarien uns 10.000 voluntaris. Un número totalment a l'abast del moviment independentista.
 
Una altra de les virtuts d'organitzar la consulta des de la societat civil, però de manera autònoma i sense cap tutela del govern ni de les forces pro-consulta, encara que en sintonia, seria que es podria canviar la fraudulenta doble pregunta (amb tres resultats possibles: quedar-nos a España, esdevenir estat dins una España confederal, independitzar-nos) perquè inclou el Sí-No que no depèn de nosaltres i en tot cas hauria de ser una proposta d'España no creïble per estar en contra del seu ADN contrari a cap reconeixement de plena sobirania. Es podria optar per una pregunta clara a la quebequesa o escocesa. És molt previsible que, almenys des de l'ANC i Omnium, no es prefereixi aquesta opció de canviar la pregunta en la consulta popular per no desacreditar la doble pregunta de Mas (sembla ser que suggerida per Herrera) i segur que molt aplaudida per Duran. En tot cas, s'hauria de batallar des d'altres sectors, tot i que la manca de temps no crec que possibiliti guanyar aquest efecte.
 
Evidentment els resultats d'aquesta consulta no tindrien validesa (els contraris a la independència no hi participarien i el resultat seria esbiaixadament favorable), però això no serien el més rellevant, sinó que ho seria la voluntat de decidir de Catalunya i faria caure tots els vels davant del món, una vegada més i apuntant a un resultat final...
 
Després d'això ens trobaríem amb la comunitat internacional convençuda, la societat catalana amb màxima força, Madrid desmoralitzat i intentant tapar infructuosament les vies d'aigua, i el Parlament amb un mandat popular de moure fitxa definitivament, però no podria promulgar una DUI perquè en Mas no vol infringir la llei i perquè el resultat de la consulta no tindria garanties democràtiques. Seria el moment de convocar unes plebiscitàries. Les guanyaria ERC i guanyarien les forces sobiranistes, de manera que el nou President Junqueras es veuria legitimat a fer una DUI i sí s'atreviria a infringir la llei. La comunitat internacional veuria emergir un nou estat després d'un llarg, democràtic i inqüestionable camí. Un gran ventall de països de tot el món començarien a reconèixer Catalunya, alguns seduïts per la dreta catalana, altres seduïts per l'esquerra. La UE prendria partit. España, vençuda en el pols democràtic en un paradigma diferent del passat on s'havia imposat per la força, no podria impedir-ho i iniciaria negociacions sobre el deute i altres qüestions per no sortir-ne més mal parada del compte.

El naixement del nou estat català donaria lloc a un procés constituent que hauria de ser ampli, com tot el procés, comptant amb la societat que l'ha fet emergir. Una oportunitat d'or per debatre, ara sí més serenament que en tot el procés de confrontació amb España, quin tipus de societat volem. No és garantia de res, però sempre serà millor que partir d'una societat muntada i amb els seus privilegis socials establers i amb molta inèrcia. Per a España també seria un període d'oportunitat de redefinir-se i iniciar un procés de depuració democràtica respecte al franquisme perquè la derrota del nacionalisme franquista generaria un procés com l'independentisme a Catalunya que s'ha menjat tot el que era de la transició: el PSC i en el futur CiU. Seria el moment de Podemos o alguna cosa semblant per superar i arraconar el PP franquista i una falsa esquerra com a sigut el PSOE. De seguida dins l'UE, Catalunya i España serien veïns sense una veritable frontera, i llavors la lluita passaria a ser: Quina Europa volem? Si no ens agrada, intentem canviar-la aliant-nos amb els altres països descontents: España, Grècia, Portugal, Itàlia, etc...
 
Tot plegat suposarà un gran pas per a la societat catalana, en la que hi haurà tres elements molt significatius.
 
1- D'una banda un evident creixement de l'autoestima com a societat.
 
2- De l'altra, lluny de la vaticinada fractura social, una societat que s'haurà cohesionat en el procés i que crec que superarà, en el procés, el frontisme identitari que ha marcat la Catalunya fins avui basculant entre el nacionalisme de dretes, l'independentisme d'esquerres, el "cosmopolitanisme pluralista" dels socialistes, i l'atrinxerament contra el fet català de C's i PP. Deixarà d'haver-hi: 1- els catalans de tota la vida, resistents culturalment i nacionalment per supervivència davant una suposada “amenaça” nacional dels de fora; 2- els que han vingut d'España fent front comú davant dels catalans que no se senten espanyols perquè en rebutjar España creuen ser rebutjats; i 3- els immigrants de països tercers, molts dels quals no acabaven de saber on eren, cosa que no els permetia integrar-se efectivament. La nova societat catalana serà catalana, en tant que pertanyent de l'Estat català, però amb identitats culturals diverses que no han de suposar una amenaça per a ningú sinó, definitivament, una riquesa patrimoni de totes i tots. Haurem separat definitivament l'embolic entre les identitats individuals (inqüestionables i que s'ha de respectar i facilitar-ne el desenvolupament) dels projectes polítics com a societat, que responen al rumb que la societat vol prendre.
 
3- En la nova Catalunya, la dreta de CiU perdria tota la força de la que ha gaudit, en l'autonomisme dins l'Estat espanyol, administrant el victimisme i essent l'únic actor rellevant a Madrid. CiU deixaria de ser un partit “catalanista” (ara ho serien tots en tant que pertanyerien al país Catalunya) per passar a ser simplement un partit de classe. En la nova Catalunya, el biaix sociològic d'esquerres es traduiria, finalment, en un Parlament amb una majoria d'esquerres plural durant molts anys, fins a nou avís.
 
La història no s'acaba. Continuarà i amb força.


Jordi Oriola Folch, realitzador audiovisual

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Mallorquí, fa mes de 5 anys

Resulta graciós veure com juguen aquests hitleritos catalans a l´enginyeria social.

Feliç botifarrendum, catalufos!!

Valoración:-1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris