algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín: 12°
13°

L'esplèndida edició d'un text

Hi ha innombrables formes de concebre què és que fa poètic un text. Darrerament, fins i tot n'hi ha que pensen que la forma pot esser negativa, consistint en un intent de prescindir de la sintaxi per tal de 'superar-la', com si així l'escriptura pogués donar a llum continguts fins ara inassolibles, pensaments del tot nous de trinca. Com si la forma, negativa o positiva, pogués venir abans que el pensament. Òbviament, el parer de l'escriptor helvètic de parla alemanya, dramaturg, novel·lista, assagista, poeta i fins i tot dibuixant i pintor, Friedrich Dürrenmat -com el de tants altres-, ha estat i és exactament l'invers, que és el pensament el que es dóna primer, si en efecte es dóna, i que és aquest el que es revesteix d'aquella forma que troba més adequada i eficaç per tal de quedar.

Tenc davant meu una molt notable edició catalana de Minotaure, de Friedrich Dürrenmatt, en una molt acurada versió d'Ignasi Pàmies (encarada pàgina a pàgina amb la versió original, com cal), acompanyada per vuit tintes xineses de l'autor mateix il·lustrant dramàticament l'edició original, i d'un epíleg de Ramon Espelt del qual hem de transcriure un revelador text de l'autor sobre aquest vessant pictòric del seu art i, en definitiva, sobre la seva motivació: "No sóc un pintor. Tècnicament, pinto com un nen; però jo no penso com un nen. Pinto per la mateixa raó que escric: perquè penso".

El dramatisme del poema en prosa que és el text -qualificat de balada per l'autor- prové del fet de concebre Dürrenmatt l'estructura del laberint on es troba el Minotaure com "una construcció de la qual ningú que hi ha entrat n'hauria pogut sortir, i les incomptables parets de la qual eren de vidre i estaven intercalades de tal manera que l'ésser, arraulit, es trobava encarat no només al seu reflex, sinó també als reflexos del seu reflex: davant seu veia una quantitat incommensurable d'éssers com ell i quan es girava per no veure'ls més, tornava a veure davant seu una quantitat incommensurable d'éssers igual que ell. Es trobava en un món ple d'éssers arraulits, sense saber que ell mateix era aquell ésser. Estava com paralitzat. No sabia on era, ni què volien els éssers arraulits que l'envoltaven, potser només ho somiava, encara que ell no sabés què era somni i què era realitat. Es va posar dret d'un salt, per instint, per foragitar els éssers arraulits, i a la vegada van saltar els seus reflexos. Es va ajupir i amb ell es van ajupir els seus reflexos". La posada en escena resulta certament magnífica. I el caràcter reiteratiu del discurs, la veritat és que en alemany no és cap obstacle, més bé al contrari.

Aquesta concepció del laberint del mite cretenc com un lloc en què qui s'hi troba es troba, a la vegada, amb pràcticament infinites imatges d'ell mateix, fa que Dürrenmatt adopti el punt de vista del Minotaure, el monstre, en contra del de Teseu, l'heroi, el seu matador, per quant la victòria d'aquest és deguda a la inferioritat de condicions en què es troba el monstre pel fet d'ignorar que totes les parets que l'empresonen són miralls, mentre que Teseu és perfectament conscient d'aquest fet.

Cal afegir que les característiques del disseny i de la tipografia de la nova col·lecció alabatre en què ha aparegut Minotaure són d'un extraordinari bon gust.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris