nubes
  • Màx: 11°
  • Mín:

Inconsistència ribiana?

Estic llegint un llibre de títol espectacular, La revolució com a origen de l'escriptura de Carles Hac Mor i l'escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució, de Jordi Marrugat (Arola, 2009) i m'ha impressionat que el seu punt de partida sigui "la desconfiança envers la llengua com a instrument mitjancer de les relacions que l'ésser humà manté amb la realitat", com a factor fonamental que afectaria "tota la poesia occidental de la segona meitat del segle XIX ençà. Així com el fet que, en defensa d'aquesta tesi, s'invoqui la següent cita de Carles Riba: "Els poetes són més sensibles que ningú al que se n'ha dit la coacció de l'idioma; tant més intolerable, que les seves fórmules s'imposen sense dissimular que són incertes, errívoles, mancades de propietats i de relacions constants. No hi ha artista de la paraula que no s'hagi planyut d'aquella violència i d'aquesta insuficiència".

La veritat és que no hagués pensat mai que el poeta que potser suposa l'àpex o el punt més alt del Noucentisme pogués adoptar aquest punt de vista. Per a veure en quin context es dóna, he consultat el text del parlament en què es va produir, que resulta esser la IX Festa anyal de l'Institut d'Estudis Catalans, celebrada el 15 de maig de 1932, que li va correspondre fer per esser el darrer membre ingressat; discurs que va esser incorporat a Per comprendre, amb el títol d'Els poetes i la llengua comuna. Es dóna la circumstància que el membre al qual va substituir, el nom del qual no esmenta, però que no costa gens de deduir que era Mossèn Antoni Maria Alcover, "aquell benemèrit mallorquí", de l'esborronadora passió lexicogràfica del qual "en naixien aquells inconfusibles híbrids de poesia i de document -d'una certa mena de poesia, és clar, i d'una certa mena de document- l'únic paral·lel dels quals el trobaríem en la reproducció que ell mateix ens ha deixat de les petites mitologies del seu poble". Per a concloure: "Jo no crec que cap filòleg positivista... hagi sospitat tan poc el que li fugia d'esperit (sic); no crec que a ningú la profusió d'un codi hagi privat talment de veure la llei, que mai un fervorós d'una llengua hagi tan inconscientment renunciat a captar-ne la unitat ideal per la il·lusió de les seves bigarrades aparences (sic!)".

Com veuen, el senyor Riba -identificat amb el protagonista d'En Panets passeja el cap de Salvador Espriu per la professora Rosa M. Delor- també es podia despatxar a gust. Dos empapussats paràgrafs més avall, Carles Riba proclama -sorprenentment per a un servidor, ja ho he dit- la coacció o el constrenyiment (o la cotilla) que la llengua suposa per a tot artista de la paraula. ¿Com es poden compaginar aquestes radicals limitacions que el llenguatge suposa per a l'autor amb la "llei" i la "unitat ideal" que Mossèn Antoni Maria Alcover no hauria estat capaç de captar? Si el llenguatge frueix d'una condició ideal gairebé geomètrica, com les facetes o les cares harmonioses d'una pedra preciosa o com una mena d'Idea platònica, ¿com pot resultar que aquesta realitat superior pugui esser una dificultat perquè el practicant de la parenta pobra o rica pugui poetitzar a pler?

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris