bruma
  • Màx: 21°
  • Mín: 17°
12°

El dejuni com a arma

Enguany es compleixen vint-i-cinc anys de la mort de Bobby Sands, el primer dels deu joves irlandesos d'entre 23 i 30 anys que el govern britànic va deixar morir en vaga de fam, un rere l'altre, entre maig i agost de 1981. La mort de Bobby Sands el dia que feia 66 que no acceptava menjar tengué un ressò internacional i mediàtic ampliat pel fet que un mes abans de morir havia estat elegit diputat del parlament de Westminster. La candidatura de Bobby Sands, i l'elecció contra tot pronòstic, va ser una jugada política magistral que tengué conseqüències a llarg termini per a la resolució del conflicte d'Irlanda del Nord. La més important, la tornada de Sinn Féin a la política electoral, que l'ha permès participar en els processos de pau i convertir-se en la primera força nacionalista en aquell bocí d'Irlanda i ha propiciat, a la vegada, l'abandó definitiu de la campanya militar anunciat per l'IRA l'estiu passat.

Sé que no resulta fàcil comprendre les motivacions d'un grup de joves europeus occidentals per fer el sacrifici suprem de lluitar per una causa a través d'una mort tan lenta i terrible. Però la vaga de fam té una llarga tradició a Irlanda, que vuit segles de colonització no han aconseguit esborrar. Cal cercar-ne les arrels a l'antic sistema legal, conegut com a Dret Brehon, vigent per tradició oral des de molts segles abans de la nostra era i vigent encara al segle disset, fins que va ser prohibit pels invasors. Hi està perfectament codificat el ritual detroscad, «dejuni contra una persona» -que s'entronca amb el costum hindú dedharna- com a mètode per fer valer els drets i aconseguir justícia, a l'abast de tots aquells que no disposen d'altre mitjà. Per llei, una persona que volgués redreçar així un agravi havia de comunicar la seva intenció al malfactor i, després, seure davant la porta sense menjar fins que el malfactor accedís a retre-li justícia o a acceptar l'arbitratge d'un jutge. Si el malfactor deixava morir l'agraviat, era objecte del menyspreu de la societat fins que en recompensàs els familiars i, si no ho feia, era condemnat també a l'altra vida; a més a més, era considerat una persona sense honor ni moralitat.

La Renaixença cultural de finals del segle dinou i principis del vint, que recupera el patrimoni cultural gaèlic anterior a les invasions angleses, reintrodueix el culte a l'autoimmolació com a mètode per redreçar injustícies a l'abast d'un poble mancat d'altres recursos. Abans de 1981, el mort en vaga de fam més conegut d'Irlanda era el batlle de Cork, Terence MacSwiney, mort l'any 1920 i autor d'una frase que va inspirar els joves de 1981: «No venceran els que saben infligir més patiment sinó els que saben patir més». Però cal recordar que entre 1922 i 1923 fins a 8.000 presoners arreu d'Irlanda feren vaga de fam per protestar contra el Tractat de Partició; que el 1923 s'hi afegiren 424 presoners de Mountjoy, a Dublín, dels quals deu eren diputats i dos moriren; i que l'any 1972 s'inicià una vaga de fam a la presó de Crumlin Road, Belfast, amb cinc presoners i cinc que s'hi afegien cada setmana fins que varen aconseguir la consideració de presoners polítics. La retirada d'aquesta «categoria especial», amb la intenció de criminalitzar el conflicte, va inspirar les primeres vagues de fins a trenta-set presoners a finals de 1980 i les tan conegudes, amb resultat de deu morts, de 1981.

En la més pura tradició detroscad, la victòria moral pertanyerà sempre als joves que, amb llur sacrifici, donaren legitimitat i credibilitat internacionals a la causa irlandesa i no esborrarà mai aquesta taca el govern britànic que els deixà morir.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris