cielo claro
  • Màx: 15°
  • Mín: 15°
16°

Sempre radicals

La principal atribució del poder rau en la seva capacitat de definir les coses. Segons com sigui de potent aquesta capacitat, sabrem fins a quin punt el poder és real o pura ficció. Així, si pels seus fruits els hem de conèixer, no tenim cap prova que el poder que emana del poble sigui el més capacitat per definir les coses. És el més legitimat, perquè la mare de totes les lleis així ho disposa, càndidament.

En les democràcies avançades, la legitimitat del poder per definir les coses no és posada mai en dubte, però el seu àmbit teòric d’intervenció es veu reduït cada dia més per altres poders, més o menys aquells dels quals en deim fàctics. En les democràcies no tan avançades, com és el cas de la nostra –el fet que alguns mitjans de comunicació sembrin l’odi, s’inventin teories per a la desestabilització del sistema o hagin fet de l’insult a l’adversari el seu únic llenguatge, no demostra que siguem una democràcia avançada: –tot al contrari–, entre els poders legítims i els fàctics s’estén una àmplia zona d’aiguamolls insalubres, un àmbit propici a tota casta d’emmirallaments i aparicions. Quan les idees circulen per aquests territoris de trispol tan insegur, tan imprevisible i bellugadís, en la definició de les coses poden intervenir agents múltiples i de variada configuració.

S’ha comentat molt aquests dies passats, també des d’aquestes columnes, la pressió sobre la llengua pròpia del país que exerceixen alguns empresaris i organismes com la Mesa de Turisme. Que aquestes persones pretenguin emetre doctrina sobre la llengua catalana denota, sobretot, la seva manca de delicadesa i revela les llacunes oceàniques del seu coneixement. Què és i què no és una llengua, a Espanya ho han pogut decidir la milícia, sobretot, però també els parlaments autonòmics o l’associació Banyes de Caragola Xorca. Així com d’Alemanya ens ha arribat la grollera incultura del senyor Hunold, d’Air Berlin, també a Alemanya té la llengua catalana una xarxa universitària que en garanteix el coneixement i la correcta definició.

Però no és ben bé a la capacitat definitòria d’alguns poders fantasma en qüestions lingüístiques que servidor volia referir-me, sinó a aquesta mateixa capacitat, però projectada en la definició dels posicionaments de cadascú. S’entendria millor si ho diguéssim d’una altra manera: ells poden emetre sense fonament sòlid els judicis i fins les acusacions que millor serveixin els seus interessos, de manera que la resposta que se’ls doni passi automàticament a ser conseqüència de posicions radicals (ja que els seus judicis es fan des de l’objectivitat que els atribueix el poder). Així, els que estam en minoria (no impunement pertanyem a una llengua i una cultura minoritàries, mira per on), estam condemnats a manifestar-nos eternament des del radicalisme, ja que el radicalisme és propi de zones de la dialèctica en les quals ens ubica qui té el poder de fer-ho. Però podem no ser tan dòcils, tan resignats: encara ens queda el poder de saber on som i des d’on podem contemplar la ràbia dels altres, que és el seu punt més dèbil. Aviadet, però, no tenim tot el temps del món.•

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per jac, fa mes de 10 anys
Tot i que el concepte de radicalitat ha caigut en un descrèdit propiciat pels radicals enemics del català, pens que no cal seguir-los el joc. Que la mala bava la gastin ells. Ignorem-los, no passivament, sinó activa: essent, continuant essent. Amb orgull. La ràbia, per a ells-
Valoración:-4menosmas
Per Rafel, fa mes de 10 anys
La qüestió no està en el nombre,
si tu saps contra qui lluites,
tan sols cal actuar
amb la força necessària,
descobrint els punts per poder guanyar.
Valoración:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris