nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
15°

Pudor de colònia

En els meus primers anys de docent, deu fer prop de trenta anys (era l’època que, en els claustres de professors, havíem de discutir perquè ens deixassin intervenir-hi en català), un company peninsular de l’institut d’Inca em comentava l’estranya sensació que tenia des que, feia poc, havia arribat a Mallorca.

Ell es considerava una persona progressista, d’esquerres, obert... i així actuava en el seu lloc d’origen (si no vaig errat, Madrid), però veia que, sobretot en el tema de la llengua, des que era a Mallorca sovint es trobava alineant-se amb la gent més de dretes i més identificada amb l’Espanya franquista. I això, confessava, el feia sentir-se molt incòmode i, de rebot, li havia sacsejat les seguretats i certeses.

Me’n record, d’aquesta conversa, perquè de tant en tant em trob amb casos de persones que es consideren progressistes, demòcrates... però quan topen amb el tema de la llengua adopten –amb més o menys mala (in)consciència– posicions que, quant a les conseqüències que se’n deriven, coincideixen amb els objectius lingüístics i culturals del franquisme.

Quan un es desplaça a un territori nou, que té una llengua diferent de la del lloc d’on procedeix, i decideix no aprendre-la ni usar-la (o fins i tot s’hi obstina) és perquè calcula que la seva estada hi serà molt breu i, per tant, la relació amb els autòctons serà superficial, o bé perquè considera que aquests –ara, indígenes– són els qui s’han d’adaptar a ell. I no en parlem d’aquesta darrera actitud, si el seu paper dins la nova societat es vincula a una funció dins l’administració pública.

Si tal decisió la pren en aquestes darreres circumstàncies, no hi ha dubte que és perquè el nou territori li fa pudor de colònia o de terra conquerida. I, a les colònies, és possible que gent d’afiliació dretana i esquerrana coincideixin, si comparteixen la visió colonial. El que ha passat al País Basc també estaria en aquesta línia.

Una mostra d’aquesta flaire que la nostra societat desprèn, la tenim en el fet que necessitem reclamar un dret tan elemental com és poder viure plenament, aquí, amb la llengua d’aquí.

Ja deveu tenir clar que no era per parlar de perfums que escrivia aquest article, tot i no fer gaire que ha estat el dia del pare i, més poc encara, el de la mare, i que en ambdues dates la colònia és un recurs que ajuda a emmascarar la peresa mental de qui se sent obligat a complir amb el deure consumista de l’obsequi perquè sí. Encara que, en algun cas, la fortor que desprenen determinades persones generosament encoloniades justifica referir-s’hi amb el mot "pudor", en comptes de "flaire" o "oloreta".

Encoloniats o no, serem molts els qui dissabte que ve, drets, farem cadena; indígenes i amics dels indígenes, perquè no és tant la llengua d’origen (ni la que cadascú considera pròpia) el que classifica les persones en aquests afers, sinó l’exercici i la defensa dels principis democràtics.

Uns principis democràtics que no consisteixen sols en l’emissió periòdica del vot, sinó a reclamar i permetre els mateixos drets per a tothom i en les mateixes circumstàncies. I no hi ha dubte que la comunitat lingüística catalana, a l’Estat espanyol, no té els mateixos drets que la comunitat lingüística castellana, ni tan sols dins el territori propi.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per colonitzada, fa mes de 11 anys
MOLT BO TOT, excepte la prescindible referència als dies "del pare" i de "la mare", una autèntica forasterada inventada per Franco i ElCorteInglés.
Els meus padrins mai no es posaren colònia sinó essència o aigua de bones olors. Estaria bé que en Bibiloni detecti quan entra aquesta parauleta per designar els perfums. Potser d'ençà que es té consciència plena de ser una colònia?
Dissabte a fer cadena humana per trencar-ne una altra d'opressió!
Valoració:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris