cielo claro
  • Màx: 28°
  • Mín: 25°
21°

La por de l'humor

Som amic d’ençà de fa més de 30 anys d’en Pep Roig i d’en Toni Rotger. Els tenc en alta estima perquè no van d’il·lustrats. Ambdós són i fan poble; trepitgen el carrer sense atropellar ningú. Vaig tractar (sempre és important saber de quines egües venim) els pares d’en Pep, na Llucia i en Pep, gent de teatre sana i divertida, que mantenien viva la flama de la llengua des dels escenaris. També vaig conèixer na Dolores, una bona dona obsedida que en Toni fos un home de "provecho", i sa mare, la padrina d’en Toni, que en sentir fressa de festa, quan encara en Franco feia olor, es posava a cantar A las barricadas! Tant en Pep com en Toni s’han dedicat a fer riure la gent. En Pep amb quaranta anys d’acudits i dibuixos a l’esquena; en Toni, amb mil iniciatives a favor de la cultura popular, des del barri de la Calatrava, on es tomaren les barreres que barraven el pas a qui no podia pagar entrada.

La reconquesta post(?)franquista de La Rua de Palma va ser cosa seva, malgrat les enciclopèdies ho hagin ignorat. La desfilada, anys abans del festival de teatre "oficial", de grups com A-71, Claca, Garibaldis, Pluja, Estornell (ai, El verd país de la cadernera!), Comediants (ai, el Catacroc! i el Sol, solet!), Joglars (ai, La Torna que s’estrenà a la plaça de Santa Fe!), Dagoll Dagom (ai, No hablaré en clase amb el primer Rubianes!), també es deu al mal cap d’en Toni, que embarcava (i endeutava) amics amb brusques i quimeres. Jo vaig ser una de les seves víctimes i estic orgullós d’aquell mecenatge a la força. Eren temps de revolta i d’il·lusions. Vàrem tocar amb la punta dels dits la força revolucionària de la imaginació. No ens havíem ficat encara dins la magrana on els de sempre, amb altres collars, canviarien quatre coses per deixar-ho tot fa no fa.

Malgrat el desencís, en Pep i en Toni mai no varen perdre l’humor! Ara, la confluència dels astres els ha encollats, un amb l’altre, per repartir-se resignadament els càrrecs de President i de Secretari d’una aventura que tempta les estructures del poder i atempta contra l’avorriment. A aquests dos bergants els ha passat per l’escudeller arreplegar rialles i encabir-les dins d’un museu. La idea de bomber planteja moltes de reflexions, perquè si l’humor requereix ser estotjat i evitar que es perdi, vol dir que la cosa deu estar molt malament. També n’hem de culpar "la crisi"? Tanmateix, la poesia no va gaire més endavant i, si no vaig errat, encara no hi ha cap centre documental que pengi versos i poetes per les parets (altra cosa és que hi hagi poetes que s’enfilen per les parets i versos conversos que fan que ens hi enfilem els lectors).

Prou de divagacions i centrem la pregunta: hem perdut l’humor? Podeu emetre la vostra opinió a humor.sí (69) o humor.no (96). Entre els participants rifarem una granereta d’emblanquinar i, com a primera pedra de la corrupta tresoreria, un pot de Cola Cao. Els propers 24, 25 i 26 d’aquest mes, devers Can Txeco a Consell de Mallorca (no "al" Consell de Mallorca) estarem pendents dels actes d’agermanament del Museu de l’Humor inexistent (inexistent el museu, no l’humor) amb un altre prodigi: el Museu de l’Aforisme! En Pep més en Toni i la propietat commutativa han caigut en un parany que és, com la rosa o la pigota borda, la malaltia infantil dels aprenents a gestor: han actuat de bona fe. Convençuts de la viabilitat del projecte, n’han intentat convèncer les institucions per les bones! Santa Innocència! Com era d’esperar, han rebut bones paraules i cap compromís. Ara, després del diluvi d’aigua freda, ja filen prim. Han vist quines són les regles del joc i s’han espolsat les lleganyes.

Han vist que la crispació de les tertúlies (tant de ràdio com de TV) són el mirall de l’estil del Parlament. De fet, n’hauríem de dir el Cridament o l’Insultament. L’art de saber dir les coses fent riure obliga a pensar, i pensar, avui per avui, no dóna rèdits electorals als qui s’han untat el cul d’araldit. També podria ser que tot obeeixi a una planificada i perversa actuació dels dos humoristes. Qui sap si han preferit semblar uns entabanats per desemmascarar la ineficàcia dels polítics. Si és així, ens han sabut ben fotre a tots. Subtilment, han invertit el rol per fer-nos creure que els polítics es riuen de la gent, quan tothom sap que és la gent que es fot dels polítics. En Pep o en Toni (i viceversa) no pidolaven, com a les rondalles, una almoina per a aquest pobre-museu-pobre "por la gracia de Dios" (com el "caudillo"), no. Ells han fet posar el cap al tallador als polítics per destravar, sàdicament amb un lliri a la mà, la guillotina d’una lavativa.

Però com que no tots els polítics són iguals (ai, crec que m’ha sortit la frase que diuen tots els polítics), més prest o més tard, ni que sigui per error biològic (naturalment, imputable a Darwin), darrere qualque teranyina de l’administració, en Pep o en Toni pegaran de morros amb una persona que sigui digna, honesta, creativa, intel·ligent i, sobretot, amb prou sentit comú per endevinar que l’humor no s’ha de vindicar com una cosa divertida, sinó com allò que és: una arma nuclear terrorífica i perillosa! De moment, a l’espera que les gallines treguin dents, en Toni i en Pep s’haurien de transvestir de Bonnie & Clyde i, en comptes de fer humor, començar a fer por! Només així els polítics buròcrates deixaran de respondre amb bones paraules. Les coses, ara per ara, van així. I poca broma, que això no fa riure!

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per + rialles si us plau!, fa mes de 11 anys
Amb aquest reportatge veig que aquests dos Bonnie & Clyde han perdut una oportunitat de posar una barraca de l'humor en el Ram igual que hi ha la de la por! Encara hi ha infants com jo que preferim riure que passar pena. I, de pena, en passam molta amb els polítics que patim.
Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris