nubes dispersas
  • Màx: 13°
  • Mín:

Ésser i estar de l'extremisme polític

Vagi pel davant que demano un disbarat que, si més no, cou més que dol. Per a mi, l'existència d'un partit d'extrema dreta és un símptoma de malestar social i alhora una necessitat d'higiene social. Avui en dia, el principal partit de dretes d'Espanya ha adoptat una radicalització de posicions basades en la tensió constant, el populisme fàcil, la dinamitació (no dinamització) de la vida política social, i l'enterboliment de tots els aspectes de la vida quotidiana. I quan parlo d'aquest partit (el PP, naturalment), vull precisar que em refereixo a una facció del mateix, representada per alguns dels seus dirigents que més es fan notar i marquen la línia a seguir a nivell estatal.

Amb això no vull atacar els votants ni la militància d'aquest partit, que mantenen unes conviccions lícites i coherents amb la seva opció política, sinó a la seva cúpula dirigent actual. Intueixo que més d'un deu seguir aquesta deriva a desgrat, a distància, amb l'esperança que un dia es deturi i realment fructifiqui aquesta política de «terra cremada» -allò del fi justifica els mitjans, dit d'una altra manera, recuperar el poder a les urnes-, de desmemòria, atac sistemàtic, apocalipticisme, utilització immoral de col·lectius com les víctimes del terrorisme, politització de tots els aspectes de la vida...

Estic convençut que molts militants del PP no comparteixen al 100% el discurs amarg, dur i mancat de matisos, dels Acebes, Zaplana, Aznar i Rajoy, Mayor Oreja, San Gil... però que han d'aguantar com bonament poden. La disciplina de partit que tant de mal fa en circumstàncies com aquestes... A Espanya cal un FN (Front Nacional, o com es digui) que arreplegui aquests fonamentalistes d'extrema dreta i deixi d'enverinar aquesta dreta democràtica i civilitzada que ben segur existeix, i crec que és majoritària al si del partit. Un FN sense màscara democràtica, pla, unívoc i sense fissures; però amb quatre vots i nul poder polític, que brami al desert i als mitjans de comunicació addictes de sempre. Que hi «són», malgrat que no «estiguin».

Enyoro aquella UCD plena de franquistes reciclats, però amb gent amb molt sentit d'estat, que foren capaços d'enderrocar un estat feixista i fins i tot abocant al seu partit a la desaparició; però desfent-se, desferen l'estat franquista. Crec que es podia haver fet millor -i tant- aquell procés; però imagineu-vos aquella Espanya en mans d'un PP com l'actual... Espero que aviat sorgeixi un nou partit de dretes civilitzat, amb el qual sempre discreparé; però justament per això obert a discrepar constructivament, matisar intel·ligentment i col·laborar en qüestions d'Estat, sense arrossegar el llast ultraideològic de populismes i manipulacions barroeres; que no «hi és», però «està». Hi ha algun Miguel Herrero de Miñón a prop? no el votaré, però el respectaré.

Manel García. Palma

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris