cielo claro
  • Màx: 15°
  • Mín: 15°
16°

El manifest i la indignació

El manifest dels intel·lectuals espanyols afins a la dreta i l’onada d’espanyolisme que ha impregnat la vida pública arran dels èxits de la selecció de futbol posa de manifest que per moltes voltes que faci el món hi ha situacions inamovibles. Un exemple? Els punts de vista espanyols del temps del comte duc d’Olivares són idèntics als que es mantenien a l’època de Maura, de Primo de Rivera, de Franco o d’ara mateix.

El manifest és un monument al cretinisme, però porta pólvora. Vull dir que la seva perillositat desaconsella la indiferència que, en altres circumstàncies, seria la reacció més intel·ligent a una pujada de febre patriòtica d’una pila de desenfeinats. Tanmateix, no ha merescut una resposta contundent per part de la Generalitat de Catalunya ni del Govern de les Illes Balears.

Tampoc les institucions culturals més significatives d’ambdós territoris no han anat a la guerra, molt possiblement per no alimentar disputes que qualifiquen d’estèrils. Però ho serien, realment, estèrils? Depèn. L’esterilitat es fa palesa si es pretén explicar novament a un públic indeterminat que el català, i també l’èuscar i el gallec, són llengües amb dret a viure –tal com ha fet Galeusca– i que el castellà disposa del seu espai a les aules arreu de les terres de l’Estat que no corresponen a la seva àrea lingüística natural. El comunicat de Galeusca arriba una mica tard. I, a més a més, és funcionarial. Repeteix allò que la Constitució espanyola ja deixa clar.

I allò que cal dir als intel·lectuals espanyols de morro fort és que ja n’hi ha prou d’insults. Perquè el missatge que preval del manifest, més enllà d’una argumentació si fa no fa ben estructurada, és el menyspreu dels signants envers uns pobles que, ras i curt, mereixen tant de respecte com el seu o qualsevol altre. Curiosament, ens agredeixen i fem la farina blana. No és la primera vegada ni serà la darrera. Fixem-nos concretament en Mallorca. Gregorio Manzano ha signat el manifest, i Rafel Nadal no sé si l’ha signat, però la seva imatge fa part d’una campanya publicitària de suport.

Diuen que Antoni Nadal ha desmentit que el seu nebot n’hagi estat informat. En qualsevol cas no l’ha fet, el desmentit, a boca plena. Manzano, en canvi, no se n’ha amagat en cap moment. I Manzano es guanya les sopes a una entitat esportiva, el Reial Mallorca, que s’emmiralla en el Barça i té la pretensió de convertir-se en quelcom més que un Club. Tanmateix, cap directiu no ha demanat a Manzano que faci una rectificació que permeti emmascarar la seva falta de sensibilitat.

Tampoc el Molt Honorable Antich, que acaba de fer Londres-Palma-Manacor rere les maletes de Nadal, no li deu haver suggerit, al tennista de Manacor, la conveniència de reflexionar entorn del "siau qui sou" de mossèn Costa. Fa la impressió que l’establishment polític i cultural vol restar-li importància, al manifest. Diuen que respon a les dèries de Rosa Díez i de Pedro Jota. Però els que ho diuen no fan més que alimentar la fal·làcia. Qui rep cops, acaba sonat.

I en aquest hipotètic ring en el qual es ventilen les diferències entre espanyolisme i catalanisme, fa massa temps que el catalanisme es limita a oferir la barbeta a l’espera del gong. Certament el manifest és una agressió. l les agressions indignen. No és aconsellable, per a la salut anímica, el fet d’atribuir, un dia sí i l’altre també, les ferides de la cara a la maquineta d’afaitar.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pep, fa mes de 10 anys
Els pardals amb anses de bleda no tenen collons per on poder-se indignar, Llorenç, només pensen en fer la farina blana als colons per comprar-los el vot.
Valoración:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris