cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
21°

Consideracions d'un cabota

En la narrativa sembla que l'estètica d'un text pot esser del tot independent de l'ètica del seu autor. No gosaria dir que això sigui igualment possible en l'exercici de la parenta pobra, en l'exercici de la poesia. En el primer cas, un exemple eximi seria l'obra del nostre Llorenç Villalonga, respecte a la qual sempre hem defensat que la seva valoració no havia d'esser interferida per cap valoració moral de la persona de l'autor. Un novel·lista pot esser un oportunista i produir obres del tot vàlides. No crec que això pugui dir-se d'un poeta. En la lectura -en la nostra recepció- d'una obra poètica, sí que ens importa molt i sempre la qualitat moral del poeta.

Hi pot haver algun cas excepcional -com el de Lautréamont, o el d'algun surrealisme, o d'algun hermetisme- en què l'exigència ètica, per part del receptor, al costat de l'exigència estètica, no funcioni, no es produeixi, però, realment, és tracta de cosa marginal. Naturalment, qui pretengui que tot caprici i tota provocació poden esser considerats com a poesia originalíssima i rompedora no estarà d'acord que donem un caràcter constitutiu -del tot necessari però insuficient- a l'exigència de moralitat d'allò que tants consideren un mer joc de formes. Tanmateix, per un servidor, aquesta exigència és absolutament irrenunciable si volem continuar tenint tractes amb el que podem dir-ne poesia de bon de veres.

Possiblement com a conseqüència d'aquesta exigència -que podem dir innata- quant a la necessitat absoluta que el poeta jugui net, de manera seriosa i coherent, la qual des de la modernitat o de la postmodernitat no deixarà de poder aparèixer estranya, en tot poeta digne d'aquest nom esperam i requerim una fidelitat o unes fidelitats.
Tot amb tot, la tesi que pretenc especialment defensar és que la pulsió cap al viatge, cap a l'acostament a realitats culturals diferents és del tot necessària per al creixement o l'increment de la capacitat perceptora -o de la sensibilitat- del poeta. En aquest sentit, idealment -per a utilitzar el fulgor d'una imatge llampec-, tot poeta hauria de tenir qualque cosa d'Ulisses. Perquè el poema sempre ha de sentir-se assedegat de més coneixement. A causa de la seva fidelitat envers aquesta set, el practicant de la parenta pobra ha de sentir-se cridat a viatjar.

Haureu de perdonar la meva insistència. Però estic convençut que els coneixements virtuals que tenim tan a mà -basta posar-nos davant la pantalla de l'ordinador i posar-lo en marxa- no sols no ens basten, sinó que també poden deshumanitzar-nos. No, l'ordinador no pot substituir el viatge. La publicació ara, per part de Lleonard Muntaner, en la seva nova col·lecció La Fosca, de La Passió. Via Crucis al Colosseu, de Mario Luzi, en versió de Lluís Servera Sitjar, em sembla una bona ocasió per a insistir en les virtualitats del viatge per a completar la formació de tot lletraferit, perquè el traductor d'aquesta obra -tan impressionant per l'esqueixat diàleg entre el Fill que es queixa penjat a la creu, especialment quan li diu al Pare que "hi ha llocs en què sembles absent" i el Pare calla i calla-, el traductor d'aquesta obra, repetesc, és un bon exemple del que es pot aconseguir en sortir pel món insistentment, una i altra vegada, per a pellucar qualque bocí o bocinet de veritat, qualque major coneixement, i fer-nos una traducció semblant.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Fret de la Serra, fa mes de 10 anys
Estic d'acord amb en Tomeu Fiol, la poesia no pot esser oportunisme. Ha de ser exigent i el poeta i els poemes han de tenir necessitat d'aprendre, d'ampliar el seu món, de comprometre's i de dir la veritat. La poesia no pot restar aliena a l'ètica de l'autor. Si l'autor és un pocavergonya, un manipulador, un que fa trampa..., no és poeta, encara que pugui comprar voluntats.
Fret
Valoració:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris