nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 18°
21°

Paco Piquer: “Amb el temps he après a estalviar paraules”

M'agrada com Carver és capaç de captar moments, sense començament ni final, com un parèntesi”

27-12-2016

Paco Piquer (València, 1945) va tenir una infància marcada pel fet que el seu pare va estar empresonat després de la Guerra Civil. Va néixer un any després que sortís en llibertat i els seus primers records són itinerants, a causa que la repressió envers els republicans li impedien, al progenitor, mantenir una feina estable a València. Així, va viure els seus primers anys a Granada. Llavors, la mare es posà malalta i varen haver de retornar a València, i allà Paco realitzà els estudis primaris. Quan tenia set anys vengueren a Palma, acabà el Batxillerat al Ramon Llull i es posà a fer feina de repartidor de llet; llavors fou administratiu de Calzados Gorila, agent de viatges i més endavant, després d'aconseguir el títol de tècnic d'empreses turístiques, començà a dirigir hotels a Mallorca i a diversos indrets internacionals. La seva darrera tasca, abans de prejubilar-se voluntàriament, fou a l'illa tunisiana de Djerba. Amb un bon nombre de premis literaris a l'esquena, és col·laborador de revistes literàries, com La bolsa de pipas, Espacio Luke i Agitadoras; ha publicat diverses novel·les i ara El cas del cadàver somrient serà duita al cinema.

La vostra feina a Tunísia us acostà o us separà del món magribí?
Va ser un apropament, més que res perquè vaig comprendre la gent, el país, em vaig apropar a la seva manera de ser, a la seva solidaritat i filosofia de vida, que és molt distinta de la nostra.

La nostra visió del món magribí és ajustada a la realitat?
No, això que diuen que els moros són ganduls, jo diria que ells fan allò que han de fer. Una vegada vaig demanar a un cameller per què retirava ja els camells, si només era migdia. Va dir: "Ja he guanyat allò que havia de menester per a avui". I això, per mi, és una resposta profunda.

Començàreu a escriure arran d'haver llegit Raymond Carver (1938-1958), el gran autor de contes nord-americà.
Per què us va engrescar?
M'agrada com Carver és capaç de captar moments sense començament ni final, com un parèntesi, la força que tenen els seus relats (De què parlam quan parlam d'amor, Tres roses grogues): comencen a un punt, però no saps d'on vénen. M'encisa la seva manera de descriure les emocions dels personatges i crec que va morir massa jove, perquè hauria arribat a ser un autor molt important.

Com veis ara els vostres primers escrits? Els repassau?
Sí. I trob que la base d'allò que volia dir no està malament, però la tècnica, sí. Amb els temps he après a estalviar paraules. Diuen que una de les armes de l'escriptor és economitzar frases. Així, ara per ara, reduesc molt els meus escrits.

Potser perquè al principi sap greu prescindir de formulacions que semblen meravelloses, hom estima massa cada expressió pròpia.

Sí, ets més grandiloqüent, més florit, però llavors t'adones que amb tres paraules pots dir allò que abans deies amb deu.

Creis que el món, tal com va, encara ha de menester la literatura?
Si ho veus des de la perspectiva de fer una crítica de tot allò que passa, sí que ho és!, perquè la creació literària està fonamentada en fets que succeeixen. L'onirisme, el surrealisme, inventar coses que no són reals, cada vegada és més difícil. Per mi, està tot inventat, literàriament.

Com veis la realitat mallorquina?
Com a illa turística, Mallorca ha estat influïda per tot allò que ve de fora i, de tot això, hem agafat coses bones i dolentes; la societat mallorquina és una mica monocultivadora i el turisme l'ha influït molt; ens hem passat anys i més anys cercant una estacionalitat, que tothom vingui tot l'any, que hi hagi qualque cosa més que sol i platja; vivíem així i ens tornàrem molt ambiciosos i això ha estat el que ha destruït l'Illa. I d'on ve la destrucció? Doncs, entre altres factors, dels pagesos que no sabien què fer amb els seus terrenys i dels especuladors d'aleshores, que els oferiren una doblerada per construir els desastres que tenim.

A altres lloc no passa el mateix.
Per exemple a Djerba, l'illa de només 50 quilòmetres quadrats tunisiana on vaig dirigir un hotel amb 400 treballadors, han destinat només una part de l'illa a zona turística; allà dins, pots fer el que vulguis, però no hi pot haver cap construcció més alta que la palmera més alta del recinte. I fora d'aquesta zona turística, la gent fa la seva vida normal de sempre, sense cap interferència. I a Mallorca s'ha perdut personalitat, sobretot dins de zones metropolitanes.

Què estau preparant?
Ara una de les meves novel·les (El cas del cadàver somrient) passarà al cinema, he signat un contracte de cessió dels drets i per col·laborar en el guió. I en aquest moment estic immers en això, encara que tenc una altra novel·la aparcada. Però ara per ara no pens en altra cosa més que en el film, perquè no és fàcil transformar imatges literàries d'un llibre en imatges cinematogràfiques.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Buscaret, fa mes de 9 anys

Bona entrevista, enhorabona sr. Pherrer.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris